Museu Nacional de Catalunya – Aeronàutica (vol) interior

Moriries per un ideal? Aquesta és la pregunta que Francesc Torres fa al visitant de la instal·lació Aeronàutica (vol) interior que es pot veure a la Sala Oval fins al 12 de setembre. Si encara no l’has visitat, no et pots perdre aquest arriscat muntatge de les rèpliques a escala 1:1 de dos avions soviètics que van combatre a la Guerra Civil.

La instal·lació explora l’impacte de la mort que arriba des del cel en els conflictes bèl·lics i la decisió voluntària de sacrificar-se per la defensa d’un ideal. Torres fa aquest paral·lelisme amb la iconografia dels sants martiritzats a partir de la Crucifixió de sant Pere, una bellíssima taula gòtica del mestre Pere Serra de la col·lecció del Museu.

Fins el 12 de setembre al Museu Nacional de Catalunya a Barcelona

RCR Arquitectes Pritzker 2017 i MiAS Arquitectes exposen al Centre Pompidou de París

El Musée national d’art moderne – Centre de création industrielle / Centre Pompidou à Paris mostra des de de mitjan de setembre de 2020 i durant vuit mesos una col·lecció de 73 esbossos i 10 maquetes de RCR Arquitectes, que formen part de la col·lecció permanent d’arquitectura del museu. Les obres es podran visitar a la sala 28 de la 4a planta. A la sala 29, MiAS Arquitectes exposarà 42 maquetes, 14 dibuixos i 18 gravats que també entraran a formar part de la Col·lecció Permanent del Museu.


Aquest projecte destaca la ferma aposta del Pompidou pels creadors del Museu Soulages, a Rodez, que va començar ja fa uns quants anys, amb la voluntat de tenir obra de RCR Arquitectes a la col·lecció d’arquitectura del Centre. L’Institut Ramon Llull col·labora en la mostra com ja ho va fer el novembre de 2019 quan es va celebrar una conferència sobre l’obra de RCR sota el signe de la creativitat compartida.


La trajectòria de l’equip RCR ha sigut especialment reconeguda a França: Chevalier & Officier Ordre des arts et des lettres 2008, 2014, l’Académie d’Architecture va concedir la Medalla d’Or a Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta el 2015, preconitzant el Premi Pritzker el 2017, i que els va nombrar membres estrangers el passat 20 de febrer.


La mostra recull una selecció de 7 projectes que van des del primer concurs que varen guanyar amb el Far de Punta Aldea fins a les últimes obres encara per construir a París, la Île Seguin i el Pavelló Vide.


La mostra es planteja com una experiència sensorial ampliada gràcies a una col·laboració amb el duo artístic CaboSanRoque. El muntatge planteja els esbossos i maquetes com un material amb veu pròpia que adquireix protagonisme alhora d’apropar al visitant a l’origen de les idees, intencions i energies que es materialitzen en un projecte o una obra construïda. Agrupats i desposseïts de la lògica interna de cada projecte, la mostra no intenta explicar a fons cada projecte, sinó posar en relleu l’expressivitat pròpia de cada suport, i fins i tot donar valor a tot allò físic i exclusiu del format que es queda en ell mateix, i que no acaba traspassant a l’obra arquitectònica.


CaboSanRoque crea un espai polifònic en el que es creuen mirades molt diferents del fotògraf Hisao Suzuki i de Marc Checinski. A través del so, la il·luminació i el vídeo ens submergim en un ambient immersiu que ens presenta un panòptic del procés creatiu i del món sonor dels llocs d’on s’assenten les obres.


L’espai expositiu es tensa entre la paret amb tots els esbossos i la paret oposada amb els vídeos de l’Hisao Suzuki i la Júlia de Balle de totes les obres exposades, projectats a paret entera, del sostre al sòl. Tots els dibuixos es pengen sense deixar espai entre marcs per acabar formant un gran quadre d’uns 7x4m, un quadre de quadres, en el que s’han buscat relacions cromàtiques i formals entre els dibuixos, més enllà de la proximitat dels dibuixos del mateix projecte. Les maquetes estan distribuïdes per la sala entre aquests dos pols.


La immersió de RCR en el món es produeix activant i implicant a l’espectador amb tots els seus sentits: a la vegada que veiem el vídeo d’una obra determinada, la il·luminació puja d’intensitat i subratlla els esbossos i les maquetes corresponents, estem immersos a la reproducció quadrifònica de l’ambient sonor d’aquest edifici i la veu de Marc Checinski ens parla del projecte des de dins de la maqueta en qüestió. Es produeix una superposició de temps de diferents velocitats i profunditats: el temps de la poesia i la ficció de Marc Checinski, el temps objectiu al que ens trasllada el so capturat en cada un dels emplaçaments, i el temps real dels vídeos, en el límit entre la fotografia i el vídeo.


L’evocació d’aquestes mirades simultànies ens submergeix en les profunditats de les obres, on es pot sentir l’ànima que les habita.